4F: ni oblit ni perdó

cronologia4f_v1-gran

Gran expectació hi havia el dissabte 8 de juny al carrer Carders davant de l’associació RAI (Recursos d’Animació Intercultural) per veure el documental 4F: ni oblit ni perdó. Unes quatre-centes persones volien veure què més quedava per saber del muntatge judicial, policial, mediàtic i polític que va començar amb la detenció arbitrària de nou joves el 4 de febrer del 2006, arran d’un agent de la Guàrdia Urbana que va quedar en coma per un projectil llençat des d’un edifici okupat al carrer Sant Pere Més Baix (un lloc que res tenia veure amb els espais alliberats del Forat de la Vergonya ni amb el moviment okupa). Cap dels encausats va ser detingut al lloc precís dels fets: sis van ser detinguts al carrer, i no pas dins l’edifici, i dos a l’Hospital del Mar.

L’estrena del documental tenia sorpresa: la projecció no es va fer al local de RAI, sinó que, després d’un passeig pels carrers del Casc Antic, es va okupar l’antic Palau del Cinema a la Via Laietana, que va passar a dir-se Cinema Patricia Heras, en honor a una de les detingudes del 4F que es va treure la vida durant un dels permisos penitenciaris mentre estava complint condemna per aquest cas. Com deia el comunicat difós en el moment de l’obertura del cine: «El dolor és massa gran com per deixar que els culpables dormin tranquils, per això hem vingut aquí a explicar la veritat».

A més, l’okupació del cinema, propietat del Grup Balañá, implicava la reivindicació d’un espai cultural que fa més de dotze anys que està tancat. «En una ciutat on la cultura s’està convertint en un luxe impagable, on falten espais per a la creació i on sobren espais buits, aquest espai espera la impossible recuperació de la bombolla immobiliària », comentava el comunicat. També es defensava la gestió comunitària d’espais en desús com aquest; tindria un cost insignificant per a l’Administració, generaria molts llocs de treball i donaria una sortida a la creativitat i les produccions culturals de molts joves d’aquesta ciutat.

L’enorme pati de butaques del cinema es va omplir de gom a gom, mentre els Iaioflautes protegien l’entrada. La projecció del documental va ser tot un èxit, però moltes de les cares a la sortida del Cinema Patricia Heras eren de perplexitat, tristesa i ràbia. Molta gent no s’explica com ha pogut passar una barbaritat d’aquestes dimensions, un malson de què són responsables polítics, magistrats i tècnics, a més dels membres de la Guàrdia Urbana Víctor Bayona i Bakari Samyang, que van torturar els detinguts, van manipular els atestats i van mentir durant el judici, acusant persones de fets que mai han comès. S’hade ressaltar que aquests dos membres de la Guàrdia Urbana van ser condemnats el 2011 a penes de més de tres anys de presó per greus tortures contra un jove de Trinitat i Tobago, manipulació d’atestats i fals testimoni, justament les mateixes accions sofertes pels joves del cas 4F i que van acabar portant-los a la presó.

Tant el documental com el comunicat es fan ressò de les persones còmplices de tot aquest muntatge: l’aleshores alcalde de Barcelona Joan Clos, la jutgessa d’instrucció Carmen García Martínez, els regidors Carles Martí i Jordi Hereu, el cap d’Informació de la Guàrdia Urbana Víctor Gibanel i òbviament els dos agents de la Guàrdia Urbana Victor Bayona i Bakari Samyang. La jornada va deixar ben clara la determinació de portar el desmuntatge del cas 4F fins el final: es reclama la investigació a fons i l’esclariment de tots els fets que van portar nou persones a detenció, tortures, presó (Rodrigo, Álex, Juan, Patri) i al suïcidi de Patricia Heras. Les peticions són: anul·lació de les condemnes i que es declari nul el judici del cas 4F; reobertura del cas sobre les tortures infligides als joves del 4F, arxivat per la jutgessa Carmen García Martínez; condemna no tan sols dels policies que van participar en el muntatge, sinó també dels polítics i jutges implicats; i per últim reparació del dany causat a totes les víctimes del cas 4F. «Encara que sigui impossible tornar-li la vida a Patricia Heras», finalitza el comunicat.

El documental fa una recerca profunda dels fets, dóna veu a una gran diversitat de testimonis, i fa un desmuntatge total del cas, fins a la prova definitiva. També es denuncia que muntatges com els del 4F no són casos tan aïllats com es voldria pensar. És indispensable veure aquesta investigació videogràfica per entendre el que ha estat un dels episodis més flagrants i espantosos de muntatge judicial, tortura policial i manipulació política i mediàtica dels últims deu anys a la ciutat de Barcelona. Cal difondre aquesta pel·lícula arreu, cal fer córrer la veu, perquè es compleixin les demandes sobre el cas i finalment es faci justícia. Ni oblit ni perdó.