Només cal llegir alguns dels titulars sobre la possible ubicació del CAP del Raval Nord a l’antiga Capella de la Misericòrdia, des de mitjans que a priori tenen posicions ideològiques diferents, per veure la coincidència en la qual acaben trobant un (potser no gaire) sorprenent punt d’acord: «La oposición insta a Colau a respetar el Macba y buscar otra ubicación para el CAP» (La Razón), «Colau reclama per a un CAP l’espai on el Macba preveia créixer» (El Periódico), «El projecte d’ampliació del Macba, en perill» (Ara), «Un CAP en el Macba. El Ayuntamiento quiere destinar la capilla de Montalegre a un centro sanitario» (La Vanguardia). Potser aquests dos últims són els més significatius, ja que resumeixen l’esperit general amb el qual tant l’opinió publicada com la majoria de la classe política han reaccionat davant la proposta de nova ubicació: com si el MACBA, per una llei no escrita, tingués drets adquirits sobre el seu entorn, i el centre sanitari —i, per extensió, els seus usuaris— fossin una espècie invasora, alienígenes que ocuparien un lloc que no els pertany.
Que al MACBA se li atorguen aquests drets, més enllà del lloc que ja ocupa o del conveni sobre la Capella de la Misericòrdia, ho evidencia precisament el moment d’aquesta reacció i el consens sobre els termes en els quals s’ha plantejat. El museu ha deixat passar cinc anys sense donar ús ni presentar cap projecte —una entitat centenària com l’Ateneu Enciclopèdic Popular ha hagut d’esperar pràcticament una dècada per disposar d’espais adequats per complir el conveni signat en el seu moment amb Jordi Hereu—, i avui no té ni pla ni pressupost. No obstant, això no suposa cap problema per reclamar com a seu l’espai, des del moment que s’anuncia el seu ús per un servei sanitari bàsic pel qual és una necessitat inajornable. Com si per naturalesa allò li pertanyés, la direcció del MACBA considera que se li ha de guardar el temps que calgui per tal que pugui donar-li ús en el moment que vulgui. El més greu és que la majoria de la classe política ha reaccionat en la mateixa línia, certificant aquest dret no escrit i fent mans i mànigues amb el llenguatge perquè no es notés que consideren que l’assistència sanitària del veïnat del Raval nord és secundària respecte als drets adquirits del museu. Pràcticament tothom afirma que no és el MACBA sinó el centre sanitari qui ha de cercar alternativa: «És possible tenir un espai alternatiu per al CAP del Raval Nord i demanem al govern que governi i presenti una altra proposta sense situar-ho en un espai, sense fer frontisme entre equipaments de salut o equipaments culturals» (Carmen Andrés, PSC), «estan vostès creant un problema on no l’hi havia. No cal crear un conflicte ni enfrontar salut amb cultura» (Maria Barceló, Ciutadans). «Nosaltres creiem que vostès estan improvisant. Nosaltres estem convençuts que el dilema no és cultura o salut» (Jaume Ciurana, PdCat), «Un altre cop qui surt mal parat és el districte de Ciutat Vella i molt especialment el barri del Raval i la seva gent. No ens facin decidir entre la salut i la cultura» (Montserrat Benedí, ERC). «El que han de fer és no perdre cap dels dos equipaments i que tots dos donin un bon servei» (Alberto Vilagrasa, PP).
Aquesta coincidència flagrant del discurs que recorre gairebé tota la corba política institucional, a més de confondre cultura amb indústria cultural, obvia dues coses importants: la històrica posició privilegiada del MACBA, sostingut per diners públics, quant a disponibilitat i cessió d’espais, i el profund i antic desequilibri al Raval entre macroequipaments de ciutat i equipaments de barri. Que fins l’any passat no es fes efectiva una reordenació sanitària del Raval Sud i que un element bàsic de qualsevol xarxa de serveis, com és el CAP del Raval Nord, estigui a l’espera d’un espai a l’alçada de les necessitats que ha de cobrir, té molt a veure amb una aposta estratègica feta en el seu moment, en la qual els macroequipaments culturals tenien una posició central i van ocupar espais i rebre inversions de manera desproporcionada en relació als equipaments d’escala i de barri.
La mateixa concepció espacial de la plaça dels Àngels, configurada com una avantsala de l’entrada al museu o com un lloc de contemplació d’aquest, funciona com un espai excloent de la vida quotidiana del barri. Malgrat que reuneix les condicions geogràfiques i espacials per ser la plaça central del Raval Nord, allà és impossible veure uns altres usos o usuàries, com, com famílies, canalla jugant o grups asseguts i xerrant en uns bancs inexistents. L’urbanisme no és innocent i la política de distribució de recursos associada a ell tampoc, i ambdues han privilegiat els interessos de la relació entre indústria cultural i turisme, alhora que els diferents governs han entès que les infraestructures precàries de determinats serveis, com les actuals instal·lacions d’atenció primària del Raval Nord, ja hi anaven bé per una població que no té ni el poder ni les relacions de la direcció del MACBA per influir en les esferes polítiques de presa de decisions.
El que reflexa aquest conflicte són les profundes contradiccions del projecte gentrificador del Raval, que generalment van sent esquivades i obviades per la relació entre interessos i immediatesa de la política oficial. Aquest projecte va triomfar en els enderrocs, el desplaçament d’una part de la població del barri i en la conquesta de certs espais però, a la vegada, no només no va aconseguir modificar el seu component social i popular, sinó que mentre construïa marca descuidava la persistència de la pobresa estructural. La Renda Disponible Familiar al Raval és d’un 74,6 sobre 100 com la mitjana de Barcelona[1] i, segons dades del 2015, mentre el percentatge de persones ateses als serveis socials a Barcelona és del 4,6%, al Raval és del 8,5%.[2] És per això que el Raval és un barri on al mateix temps que molts dels esforços i recursos es dediquen als serveis socials, ha costat legislatures i legislatures que certs equipaments tinguin la dignitat que requereixen, i molts segueixen esperant el seu torn.
Al cap i a la fi, en aquest cas no estem davant d’un debat entre cultura i salut, sinó davant d’una qüestió de classe i d’una naturalització classista de l’espai. La pregunta és si aquells desplaçats als marges del centre poden tenir un lloc en el rovell de l’ou. Al voltant del MACBA es vol una mena de gàbia de Faraday que impedeixi l’accés de les ones electromagnètiques de la vida del barri i la seva gent, un indret concebut com una reserva en la qual sembla que alguns hem de demanar permís per ser-hi i tenir un lloc tan propi com comú.
———
[1] Ajuntament de Barcelona: Distribució territorial de la renda familiar a Barcelona. 2016 (https://bit.ly/2x1vdtU).
[2] Ajuntament de Barcelona: Pla de Desenvolupament Econòmic de Ciutat Vella 2016-2021 (https://bit.ly/2MZhz4C).