masala és barreja d'espècies

Barcelona, la gran terrassa d’Europa

Vivim un moment àlgid de l’extracció de rendes urbanes per part del sector privat, que no es conforma amb el parc immobiliari i pren a l’assalt allò que entén que és seu: la ciutat sencera incloent-hi l’espai buit, l’espai públic. La Barcelona produïda per la turistització i les successives onades de gentrificació pateix un procés de privatització i mercantilització de carrers i places en què el Gremi de Restauració ha portat l’anomenat «conflicte de les terrasses» a la categoria de guerra oberta.

 

 

La frase «Barcelona, la gran terrassa d’Europa» pot semblar una exageració o una provocació, però cal deixar-ne clar l’origen: és l’eslògan de la campanya del 1985 adreçada a situar la ciutat «al rànquing de destinacions turístiques importants» (1). Potser no és tan exagerada, tenint en compte la transformació de la ciutat, la seva promoció i l’evolució de les terrasses en els trenta anys que han passat des d’aquella campanya fins avui, quan la imatge de Barcelona és la de la destinació turística perfecta on tot el que es desitja es pot aconseguir de manera ràpida, fàcil i barata (per a certes butxaques).

Fa anys que els nostres barris viuen una tensió creixent entre el lliure gaudi del carrer i la seva explotació econòmica. Dins el camp dels anomenats «béns comuns urbans», l’espai públic és, per la seva ubiqüitat, el més elemental. Tota persona pot —hauria de poder— ser-hi tranquil·lament, caminant o asseguda. És —o ha sigut, o hauria de ser— el lloc natural de trobada, sociabilitat i esbarjo. El més natural, immediat i comú. Es dona la paradoxa que l’actual govern municipal, que ha fet dels comuns urbans una part fonamental del seu credo polític, s’ha mostrat particularment incapaç de garantir un ús equilibrat del que és, probablement, el més comú dels béns urbans: l’espai.

Les terrasses de bars i restaurants han representat històricament un conflicte entre una activitat econòmica de pes a la ciutat —la restauració—, i la vida veïnal en un sentit ampli, incloent-hi el dret al descans i l’accessibilitat de totes i tots, especialment de col·lectius sensibles com infants, gent gran i persones amb diversitats funcionals específiques. Allò que qualsevol pot permetre’s, com passejar o seure en un banc públic, versus el servei de menjar i begudes al carrer a canvi d’un preu cada cop menys mòdic.

D’on venim i on som en la normativa de terrasses?

Tornant uns anys enrere, aquest conflicte històric ha sigut tradicionalment gestionat per un PSC connivent amb el Gremi de Restauració (2), que feia servir el gastat argument economicista i de generació d’ocupació; només grans conflictes veïnals aconseguien puntualment certes concessions.

Durant el mandat Trias (2011-2015), la consigna era unificar: tenir una normativa pròpia per districte xocava frontalment amb la màxima de CiU de la igualtat d’oportunitats… de negoci, és clar. Per aquest motiu es va encarregar la redacció d’un estudi per a una ordenança única per governar-les totes, basada en criteris tècnics com ara distàncies entre terrasses o respecte a altres elements urbans. Es tractava d’una reivindicació prèvia del Gremi de Restauració, que finalment en va aclamar l’aprovació. El món veïnal, que ja la veia com un perill, s’hi va oposar mitjançant denúncia i al·legacions, que van ser rebutjades.

 

 

En realitat poc importava el contingut de la normativa, perquè estava pensada perquè no s’arribés a aplicar mai. A la pràctica, cada establiment la interpretava lliurement i feia una mica el que volia. No hi va haver notícia de cap esforç d’inspecció per garantir-ne el compliment fins poques setmanes abans de les eleccions, quan la continuïtat del govern de CiU ja es veia perillar i, tímidament, es van tramitar unes quantes multes.

Les eleccions del maig del 2015 van portar Barcelona en Comú (BeC) al govern municipal que semblava tenir clar què calia fer al respecte: evitar la proliferació de terrasses i limitar-ne el nombre i l’extensió, incrementar el control i generar una taula de treball integrada per administració, sector privat i entitats socials (3).

Barcelona en Comú i les bones intencions

A l’inici del mandat, els districtes engeguen processos participatius per definir l’ordenació dels espais singulars (la majoria de places i certs carrers). En cada cas hi prenen part operadors privats i veïnat de l’espai a ordenar. El districte assumeix el rol d’àrbitre i el resultat tendeix a dependre de la presència d’un teixit veïnal informat i organitzat. Quan hi és, sovint s’aconsegueix una certa reducció de l’espai de terrasses; en cas contrari els restauradors arrasen, i arriben a obtenir ordenacions tan exagerades com la de la Rambla de Catalunya. Sovint s’hi veuen tensions provocades pel xoc, cara a cara, d’interessos contraposats i irreconciliables. No pocs restauradors consideren que l’espai és seu i que tenen (sic) un dret al negoci que ha de prevaler per sobre del dret a ser al carrer. Al barri Gòtic, per exemple, veïnes van denunciar públicament intimidacions i insults per part de certs operadors privats.

Es constitueix la Comissió Tècnica de Terrasses, l’ens encarregat de fer complir la normativa aprovada pel govern anterior a l’espera d’encarar la redacció d’una altra de més garantista per al veïnat. L’entrada del PSC de Jaume Collboni al govern municipal és llegida en positiu, per la bona entesa històrica del partit amb el gremi.

No obstant, els tímids intents d’aplicació de la normativa provoquen reaccions d’indignació en el sector. Davant d’aquest escenari de conflicte, a finals del 2015 el govern municipal tira la pilota cap endavant i anuncia l’endarreriment de l’aplicació de les mesures més polèmiques: les distàncies, l’element que més pot limitar la superfície a ocupar. Però no aconsegueix aplacar el gremi, que exigeix la derogació definitiva d’aquesta clàusula.

Els fets consumats del Gremi de Restauració, o el desbordament era això

Durant el 2016, el gremi es dedica a bloquejar la Comissió Tècnica de Terrasses, i en paral·lel presenta al Born Centre de Cultura el seu particular Llibre blanc de les terrasses de Barcelona, elaborat per «barcelonins il·lustres» o «experts» de l’elit cultural i professional, en companyia de grans figures com ara Artur Mas, Pilar Rahola, Jaume Collboni o Miquel Iceta. És l’inici de la seva estratègia de desbordament.

A l’estiu del 2017, un cop guanyat el suport moral de tots els grups municipals menys BeC i la CUP, Roger Pallarols presenta la seva genial idea: aprofitar/retorçar la normativa de participació ciutadana per forçar l’aprovació d’una normativa de terrasses altament flexible, liberalitzadora i amb esperit purament empresarial, que tiri per terra els criteris veïnals per sempre. Tot i comptar amb una gràfica envejable (atribuïble al dissenyador Miguel Bustos, però no signada), no hi va haver campanya visible: cap taula de recollida de signatures, pocs establiments recollint-ne; potser algunes de les 60.000 persones treballadores a sou de què la patronal presumeix han sigut motivades per posar el seu granet de sorra entre les 18.138 signatures que el gremi va lliurar el novembre del 2017.

Arraconada, BeC entra a la negociació amb el gremi en una posició feble, amb poques cartes a la mà i pressionada: ha tret el PSC del govern i s’ha agreujat l’hostilitat del sector privat, que hi acut aliat amb l’oposició i amb la moratòria d’aplicació de l’anterior normativa arribant a la fi amb l’inici del 2018.

En poc temps la regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, pacta una normativa gairebé idèntica a la del gremi, però que en canvi ven literalment com una panacea que satisfà totes les parts i no perjudica ningú. Poc importa que les taules es puguin arrambar a la façana i impedeixin la mobilitat de les persones invidents, que d’aquí a dos anys s’hagin d’anul·lar les ordenacions singulars en què el veïnat ha invertit moltes hores del seu escàs temps lliure o que l’aplicació de les normes pugui ser modificada «quan sigui adient».

En efecte: el moviment veïnal se sent tan escoltat que denuncia la manca absoluta de participació i declara la seva intenció d’impugnar la nova normativa als tribunals. Tot plegat porta la relació gremi-FAVB d’una vella enemistat a la confrontació oberta. Els restauradors no es conformen a treure el moviment veïnal del procés de definició de la normativa (amb el vistiplau del govern municipal), sinó que, a més, acusen la federació de rebre subvencions il·legítimes i en neguen la representativitat. En una pirueta difícilment superable, es treuen del barret una mena d’anti-FAVB: sota la coartada d’una suposada manca de representativitat veïnal de la federació, declaren a l’aire mediàtic la necessitat d’una nova entitat veïnal (que defensi els seus interessos). Pocs mesos després neix la plataforma Nosaltres, Barcelona: un OVNI associatiu autodeclarat veïnal i neutral, defensor de la Marca Barcelona i l’olimpisme i alhora contrari a les pancartes; se’n desconeix la base social però es coneixen les seves cares, les de deu dones benestants disposades a rellançar la ciutat marca: Carme Puig Antich (germana de Salvador), l’actriu Amparo Moreno, l’arquitecta i aliada habitual del gremi Benedetta Tagliabue, l’exregidora socialista Katy Carreras, l’advocada Montse Pinyol, les periodistes Rosa Maria Calaf i Rosana Torres, l’empresària (de l’espardenya-marca, per exemple) Cristina Castañer, l’escriptora Núria Amat i l’estrella televisiva Elisenda Roca. Per marcar encara més el perfil veïnal, o potser el neutral, la plataforma es presenta en societat (que no al públic) al luxós terrat de la botiga de la NBA (4) sobre la Rambla, en una gala patrocinada sense rubor per… ho endevineu? Sí, el Gremi de Restauració, amb presència del seu capo Roger Pallarols, així com del vicepresident del d’Hotelers, Joan Gaspart, l’aleshores director de Turisme de Barcelona, Jordi William Carnes (qui dimitirà més endavant per justificació irregular de despeses) i dels caps de llista Xavier Trias (PDeCAT), Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC), i una representació de Ciutadans, PP i BeC (Gala Pin, regidora de Ciutat Vella i de Participació).

Quan Sanz lloa les virtuts d’un pacte que satisfà totes les parts, en realitat una d’elles ha sigut apartada de la conversa i l’altra ha fet un pols amb el govern i li ha trencat el colze. Patèticament, aquest pretén que tot està bé i que no era un pols sinó una encaixada de mans, la qual cosa és greu per dos motius. Per una banda, per la normativa resultant: un retrocés espectacular en termes de gaudi de l’espai públic i d’accessibilitat. I, per l’altra, perquè el govern municipal esborra un conflicte real i tangible per por a una imatge: la foto de BeC sola amb la CUP i contra la resta de grups municipals i el gremi. D’aquesta manera, li sembla que sacia els restauradors, quan en realitat li cedeix la iniciativa. I d’iniciativa en té molta… tanta com set.

Si el 29 de juny d’enguany tenia lloc al Ple de l’Ajuntament l’aprovació definitiva de la normativa, el 10 de juliol restauradors i Autoritat Portuària presentaven un acord al·lucinant: l’ampliació de les terrasses de la zona del Palau de Mar (davant de l’aparcament privat de iots de luxe en què CiU i Autoritat Portuària van convertir el Port Vell) per tal d’impedir la venda ambulant i en un clar sacrifici per a la ciutat, perquè —afirmen— no els surt a compte, però algú ha de posar-hi ordre. Tal bajanada va ser executada el 22 de setembre amb gran èxit: els venedors es van desplaçar uns quants metres, el pas pel moll és ara tant o més dificultós i els restauradors han guanyat presència i poder. En aquest cas, però, la responsabilitat no correspon a l’Ajuntament, més enllà d’haver alimentat la bèstia prèviament, ja que la zona és competència del Port.

Dues setmanes després, la regidora de Ciutat Vella Gala Pin presentava un nou acord amb el gremi pel qual es duplica el nombre de cadires als porxos del Mercat de la Boqueria. La resposta del veïnat va ser de rebuig total a la conversió de l’espai en restaurant a l’aire lliure. El gremi, sense complexos, anunciava a continuació el seu objectiu d’extrapolar l’acord a tot el districte. De la mateixa manera, s’avançava a la publicació del projecte de reforma de la Rambla projectat per l’equip Km 0, encapçalat per l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González, oposant-se a qualsevol reducció del nombre de taules fins i tot abans que hi hagués cap proposta oficial al respecte. I el passat octubre els restauradors plantaven Pin en una reunió sobre l’ordenació de terrasses al passeig Joan de Borbó, rebutjant-la com a interlocutora i exigint tractar amb l’alcaldessa.

 

 

Seguint amb aquesta escalada de «lluita al carrer», el 18 d’octubre, el gremi animava les seves treballadores a participar en una protesta davant l’església de Santa Maria del Mar, per denunciar una suposada allau de sancions i inspeccions, anunciant també la presència dels partits de l’oposició. A principis de novembre, Pallarols i companyia contraprogramaven la presentació del pla de reforma de la Rambla ja mencionat amb una roda de premsa que denunciava la suposada reducció de terrasses prevista (que, formalment, es remet en aquest i d’altres aspectes al Pla de la Rambla redactat i aprovat inicialment pel govern Trias durant el mandat anterior, amb l’aprovació final en aquest), i posteriorment van protagonitzar una estrident protesta en forma de cassolada a pocs metres del punt de la mateixa Rambla en què veïnes celebraven la presentació de la reforma amb un tast ofert per l’Ajuntament.

Per acabar-ho de quadrar, el gremi ja està movent sota taula la seva jugada mestra: un acord sobre terrasses que essencialment proposa la discrecionalitat per saltar-se l’acord que ell mateix va imposar al govern municipal. És a dir, sistematitzar tot allò que a l’acord apareixia com a flexibilització excepcional de la norma.

El conflicte de terrasses és una arma carregada de futur

En realitat el gremi vol fer el que li plagui quan i com li roti, sense control ni explicacions. Per això, en dues ocasions al llarg de cinc anys ha fet el mateix moviment: imposar de manera directa o indirecta una normativa, lloar-la, després jutjar-la insuficient i acabar reclamant el dret a saltar-se-la lliurement. Aproximadament, l’abc de l’ultraliberalisme.

Per la seva banda, el govern municipal de BeC punxa estrepitosament en un camp cabdal del seu ideari, el més comú dels comuns urbans: l’espai públic; un camp en què probablement ha trobat a faltar més nervi veïnal. Però un cop s’ha rendit davant el gremi i ha preferit cedir per no patir el desgast d’un conflicte obert, no queda gaire clar qui posarà límit a la bèstia desbocada que és ara mateix el lobby de la restauració.

El veïnat, per la seva part… pateix. Aixafat pel gremi, menyspreat pel govern municipal, avui en dia dorm menys i pitjor, té més problemes per desplaçar-se… però viu. I lluita. A principis del mes de desembre, la FAVB i la federació ECOM feien públic —amb el suport de nombrosos col·lectius i entitats veïnals— sengles recursos contenciosos administratius contra la normativa de terrasses vigent, basats en la manca de participació (motiu que ja ha comportat l’anul·lació de legislació urbanística a Barcelona) i l’incompliment de normatives ambientals i d’accessibilitat (atenció: el gremi parla d’un misteriós «itinerari de vianants accessible, alternatiu a la façana»). El contenciós és una eina jurídica lenta i feixuga per al veïnat, però ara per ara sembla més fiable que la defensa que Barcelona en Comú pugui fer de l’espai comú a la ciutat..

 

Notes:

(1) Saida Palou Rubio (2011): Barcelona, destinació turística. Promoció pública, turismes, imatges i ciutat (1888-2010), tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i d’Àfrica, p. 603.

(2) Només cal veure el salt espectacular que va fer Roger Pallarols, que va passar directament de comissionat de l’alcaldia per al Comerç i la Petita i Mitjana Empresa, sota el govern del PSC de Jordi Hereu, directament a posar-se al capdavant del gremi.

(3) Per consultar el seu programa electoral, vegeu: bit.ly/1Et0I9z.

(4) National Basketball Association, totpoderosa lliga nord-americana de bàsquet, experta en màrqueting internacional.