Si entenem l’urbanisme com una manera de (des)cosir la ciutat, en l’hotelcràcia que governa Ciutat Vella podem descobrir diverses tècniques, aplicades segons els moments polítics, històrics i empresarials. Ens centrem ara en part del període socialista (2003-2009), en què modistes especialitzats es van dedicar a fer vestits a mida de la clientela.
El juny del 2016, el mateix García-Bragado encapçalava la llista de 192 persones vinculades a l’urbanisme barceloní que signaven una singular carta d’autoreivindicació i exigència de desgreuge. La missiva, adreçada a l’alcaldessa Ada Colau i signada per tota la intelligentsia urbanística local més subalterns més o menys forçats per la situació, es va publicar poc després de l’absolució de la cúpula urbanística de l’Ajuntament en el cas de l’hotel del Palau, i confonia de manera deliberada aquesta absolució amb un suposat reconeixement de la legalitat i pertinència de la modificació del Pla General Metropolità (PGM). I, per què no, de la transcendència d’una certa manera de fer urbanisme en l’irresistible ascens de la ciutat dins el rànquing d’urbs més txatxis del món.
En aquest document, García-Bragado glossava «l’alt nivell de l’urbanisme municipal i dels seus responsables». El mateix nivell que va provocar un augment del 97% en el nombre de places hoteleres durant la primera dècada del segle. Si per assolir una fita de tant interès públic s’ha de modificar el planejament urbanístic, es modifica; si s’ha de fer fins a set cops en pocs anys, doncs es fa. I després es reivindica.
Rebuig veïnal
Si els anys noranta del segle passat van estar marcats pel Pla d’Hotels, amb un creixement del 68% de les places hoteleres, la dècada següent l’hotelització ja no es fomentava mitjançant un pla global, sinó amb modificacions del planejament preexistent. Com ja hem avançat, entre els anys 2003 i 2009 trobem fins a set modificacions puntuals fetes a mida de projectes hotelers, cinc dels quals són avui dia hotels en funcionament i els altres dos s’han quedat pel camí: l’esmentat hotel del Palau de la Música i els projectats consecutivament al solar de les Drassanes per Inversiones Lengar (2004), Barcelona Investments (2007) i Praktik (2015).
No sembla casualitat que els projectes que finalment no s’han portat a terme siguin aquells que han aixecat més rebuig veïnal. L’hotel projectat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música al carrer Sant Pere Més Alt va provocar una potent campanya veïnal de recollida de signatures i denúncia d’aquesta absurditat. Una feina de formigueta propera a la travessa del desert, que acabaria obtenint resultats en forma d’aturada del projecte, però també de càstig: alhora que es feia pública l’absolució de la cúpula d’urbanisme, va arribar la condemna a les representants veïnals a fer front al pagament de les costes del judici.
Per altra banda, no és fins l’any passat que, després de mesos de lluita veïnal, l’Ajuntament denega definitivament la llicència al projecte de la cadena Praktik a les Drassanes. Però no ho fa basant-se a les sospitades irregularitats en la tramitació del projecte —la pèrdua de superfície d’habitatge de protecció en les èpoques Clos-Hereu i, després, les polítiques hotel friendly del govern Trias, que multiplicaven casualment el preu de compra a cada compravenda—, sinó basant-se en l’anul·lació judicial del Pla d’Usos de Ciutat Vella del 2013.
Enginyeria jurídico-urbanística
Però la mobilització veïnal no guanya sempre l’enginyeria jurídico-urbanística. El projecte de Núñez y Navarro al solar del Rec Comtal també va necessitar una empenteta en forma de modificació urbanística (2007), en aquest cas del PERI del sector oriental. Amb una finalitat d’indubtable interès general: el de transformar l’ús inicialment previst per a la majoria de la superfície d’habitatge protegit a equipament… hoteler, per descomptat. En aquest cas, i malgrat que la fiscalia advertia recentment d’elements que presentaven «vicis de nul·litat de ple dret» i instava a una «revisió d’ofici» de l’aprovació del pla urbanístic, la campanya veïnal no va aconseguir aturar la tramitació ni la construcció de l’hotel, que ja fa uns quants mesos que és obert.
L’hotel Vela també es va acabar fent, malgrat una campanya especialment imaginativa i l’obvietat de l’abús urbanístic que suposa aixecar un megahotel a primera línia de platja. Res que no pogués arreglar una modificació ad hoc del Pla Especial de la Nova Bocana del Port de Barcelona. Hi ha tota una tradició de reivindicació, sempre desatesa, d’espais portuaris per a la ciutat. Quan de tant en tant se cedeix alguna zona, el remei acaba sent pitjor que la malaltia. L’hotel Vela és un dels menyspreus més insultants cap a la ciutat per part de l’entesa público-privada.
D’aquests set casos n’hi ha un en què l’interès, general o no, resulta claríssim: l’hotel Barceló de la Rambla del Raval tenia com a finalitat higienitzar la zona de l’Illa Robadors, com la mateixa Rambla abans o la Filmoteca posteriorment. Un pas més en l’eterna guerra de matar el Xino que va requerir una mòdica modificació del PERI del Raval.
En el cas del carrer Lledó, es va fer tot un Pla Integral Especial (2007) per a la implantació de l’actual hotel Mercer, basant-se en un criteri intocable com és la conservació del patrimoni, arribant el redactat a moments d’alta literatura com aquest: «Se propone convertir el conjunto en una instalación hotelera atractiva capaz de responder a las necesidades del viajero contemporáneo: convenimos en que este uso es el más adecuado para la escala del inmueble, puesto que al fin y al cabo es un uso habitacional, con el matiz de temporalidad que tiene el viajero…». Pocs anys després, el mateix hotel es beneficiaria també de la clàusula patrimonial del Pla d’Usos del 2013 per fer una ampliació que altrament tampoc hauria pogut fer.
Un altre exemple el trobem a l’hotel Ohla Barcelona, intersecció de la Via Laietana amb el carrer Comtal. Allà, un pla especial va ser redactat ad hoc per buidar un edifici sencer, canviar-ne l’ús, poder-hi fer tres dobles plantes subterrànies i, finalment, obrir-hi un hotel. De molta qualitat, això sí. Tanta que, pocs anys després, el govern de CiU va arrodonir la feina aplicant-hi el seu pla Contracte per Ciutat Vella de microurbanització d’espai públic a càrrec d’agents privats. Així, la placeta davant de l’hotel en qüestió és ara per ara territori privat seu, que fa i desfà com li ve de gust.
Els governs socialistes i l’alt funcionariat del canvi de segle van establir —per la pràctica— que l’interès públic coincidia amb certs interessos privats, i van posar tot el saber urbanístic al seu servei, exercint de sastres que confeccionen vestits de festa per a la flor i nata de les classes empresarials local i internacional.