Darrerament estem assistint als nostres barris a un moment d’aparent força de diverses associacions o grups de veïns i veïnes d’allò més reaccionaris. Si a Robadors ja fa temps que n’hi ha que expressen el desig d’un «barri digne» i denuncien la manca d’eficàcia del rentat social promès, a l’Arc del Teatre una banda d’amics reclama la defensa —popular!— del megahotel que s’ha menjat 66 habitatges socials als solars de les Drassanesº, i a Sant Pere revifa l’ínclita Coordinadora de Veïns del Casc Antic, tan aviat contrària a l’obertura de centres d’atenció sociosanitària («No a la narco-sala») com fèrria defensora del protagonisme social de les terrasses («limpiaron de mierda nuestro barrio»).
Els motius són diversos, i poden anar des de la percepció d’un canvi de paradigma a l’Ajuntament, amb el consegüent intent de cridar la seva atenció (i potser les seves subvencions), fins a l’avidesa de qui atén la premsa mogut per subvencions privades, sense oblidar en cap moment una probable fe cega en les dubtoses ideologies subjacents a aquestes actituds.
Si l’hàbit no fa el monjo, l’adjectiu no fa el substantiu: ¿el moviment veïnal està compost per qui decideix posar-se aquest cognom/barret, o per qui pensa realment en la gent que viu al barri i, en conseqüència, s’oposa frontalment a la seva expulsió?