masala és barreja d'espècies
Revista d'informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella
Nº 77 – gener 2019

La salut al Raval, un dret arraconat

DOCUMENT ⇒ CONVENI AJUNTAMENT-MACBA 2013 SOBRE LA CESSIÓ DELS TERRENYS DE L’ESGLÉSIA DE LA MISERICÒRDIA

La proposta d’edificar el nou CAP del Raval Nord a l’antiga Capella de la Misericòrdia va caure com una bomba en certs sectors de la ciutat interpretant-se com un atac al MACBA, a qui estava assignat l’espai, a través d’un conveni que, entre les seves condicions, estableix la seva rescissió per raons d’interès general o en cas que al cap de cinc anys no s’hagués dut a terme el projecte. Aquesta reacció oculta l’abisme classista entre la quantitat i la qualitat dels espais assignats a macroinfraestructures culturals davant la precarietat dels espais sanitaris d’atenció primària.

La reacció davant la proposta no només va ser unànime, va ser feroç. El titular de La Vanguardia, «Un CAP al MACBA», semblava parlar del centre sanitari com una taca o un insult. La majoria dels mitjans tractaven el tema des de les pàgines de cultura, i no de política, intentant marcar els termes del debat públic: situant el problema en la pèrdua d’un lloc per al MACBA i no en la manca d’un lloc digne per a l’assistència sanitària.

Aquesta reacció va voler elaborar una suposada neutralitat —«cal evitar confrontar cultura i salut»—, la qual, en definitiva, no pretenia altra cosa que blindar els interessos del museu. «És possible tenir un espai alternatiu per al CAP», exigia Carmen Andrés (PSC), representant del partit que entre el 2008 i el 2011, amb un conveni que ja reconeixia la necessitat d’un nou centre, va incomplir la seva part. «Nosaltres creiem que vostès estan improvisant», denunciava Jaume Ciurana, representant del partit que sí que va signar una doble ampliació del MACBA, però mai el compliment dels compromisos respecte al CAP.

Tota la sorpresa i l’empipament dels partits contrasta amb l’amplíssim marge de reacció que hi ha hagut en realitat per resoldre la ubicació del centre. L’actual gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS) de Barcelona, Rafael Ruiz Riera, ens explica que «ja al 2002 vam detectar que l’equipament començava a quedar obsolet, encara que en aquell moment no suposava una necessitat urgent. Però va ser a partir del 2008 que vam veure clar que l’edifici no complia les exigències mínimes».

L’octubre del mateix 2008, l’alcalde Jordi Hereu i la consellera Marina Geli (ambdós del PSC) van signar un conveni amb «les previsions i prioritzacions a realitzar en el període 2008-2015, contemplant fins i tot reserves d’espais per a futurs equipaments». Aquesta llista de reserva l’obre precisament l’«ampliació o nova construcció en substitució del CAP Lluís Sayé al Raval Nord». Han passat el període compromès i dos mandats amb dos partits diferents al capdavant del govern municipal; mentrestant, el CAP ha d’atendre en les condicions actuals vint mil persones i 128.500 visites anuals (1).

Aquest bloqueig ha generat despeses de milers d’euros per pal·liar la precarietat de l’edifici. Segons dades de l’ICS, des del 2010 s’hi han invertit en reparacions i reformes 401.792 euros, una xifra que pot reflectir tant l’obsolescència de l’espai com la negligència política i el seu cost. Fins que des de l’actual consistori es va fer la proposta de nova ubicació a la capella, l’únic oferiment clar va ser l’ampliació de l’actual edifici a l’espai públic i els soterranis del carrer Valldonzella (sota la pista de bàsquet). Malgrat que d’això fa cinc anys, aquesta opció ha estat defensada ara per la direcció del MACBA com la solució ideal. Al respecte, ens diu Ruiz Riera que «ara s’està parlant d’alternatives que ja ens havien ofert i que es van descartar fa temps. L’ampliació subterrània i l’ocupació de l’actual espai públic no cobriria les necessitats que hi ha, i ja es va rebutjar al 2013. Per començar, perquè suposaria mantenir l’actual edifici, on hi ha modificacions imprescindibles, com el canvi de les finestres, que no es poden fer pel seu nivell de protecció patrimonial, del qual ja vam demanar la modificació. Per una altra banda, no podem fer consultes en soterrani; no és ni de lluny adequat per a un CAP». La conclusió és prou clara: «Ja hem passat moltes pantalles, com es diu avui, i ara mateix l’espai que compliria les condicions necessàries seria l’antiga capella.»

Aquest etern ajornament però no afecta només el CAP Raval Nord. La reordenació sanitària del Raval Sud al 2016 va ubicar les urgències a la plaça Pieyre de Mandiargues, en un local que amb prou feines té 550 m2, i no va resoldre la degradació del CAP Drassanes: «Estem en un edifici construït als anys setanta, que requereix una inversió brutal. Tenim la sensació d’anar dia a dia i any a any, que els professionals van tirant i t’hi vas acostumant, però quan veus instal·lacions més modernes t’adones de les mancances. Cada cert temps tenim problemes amb l’aire condicionat i fa poc ens vam quedar sense aigua i sense internet. La sensació és de donar el servei en un espai decadent», ens explica Elisenda Liso, adjunta a la direcció del CAP Drassanes, un centre que no disposa de cap conveni que reconegui la seva situació, havent d’atendre vint-i-nou mil persones amb 184.700 visites al 2017 (2).

Tot plegat contrasta amb els espais entregats a la indústria cultural tant en quantitat com en qualitat. Actualment, només entre el MACBA i el CCCB —sense comptar-ne d’altres com la Filmoteca, la Virreina, l’Arts Santa Mònica, la nova Massana o velles institucions com el Liceu— dupliquen amb escreix l’espai útil dels centres d’atenció sanitària del Raval. Aquestes dues macroinfraestructures culturals soles acumulen 31.100 m2, mentre que, si sumem la superfície útil dels dos CAP, les emergències i la resta d’instal·lacions sanitàries, només disposen de 14.200 m2.

Aquest repartiment de recursos, concretament de sòl i d’espai, dibuixa clarament unes línies polítiques i les seves preferències. El rebuig taxatiu que un centre sanitari i les seves usuàries tinguin espai en un indret de disseny com la plaça dels Àngels reflecteix les jerarquies i prioritats que han eliminat les condicions materials per exercir determinats drets. La fàbrica de consum cultural està per sobre dels drets socials; ha estat per sobre del dret a l’habitatge i del dret a l’espai públic, i en aquest cas està per sobre del dret a la salut, arraconant-lo a espais perifèrics, degradats i precaris.

 

Notes:

(1) Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: «Dades dels indicadors de l’àmbit d’Atenció Primària 2017», bit.ly/2ORxceJ.

(2) Ibid.